Organización territorial
|
Vegueríes
Barcelona, con capital en Barcelona.
Girona, con capital en Gerona.
Alt Pirineu i Aran, con capitalidad compartida entre Puigcerdá, Seo de Urgel y Tremp.
Lleida, con capital en Lérida.
Catalunya Central, con capital en Manresa (si bien se quiere dar un cierto papel a Igualada y Vic).
Camp de Tarragona, con capital en Reus y Tarragona.
Terres de l'Ebre, con capital en Tortosa.
Andorra, con capital en Andorra la Vella .
Catalunya Nord, con capital en Perpignan.
ArtículoUna altra ocasió perduda? L'any 2000, per primera vegada en més de 20 anys d'autonomia, el Parlament i el Govern de la Generalitat (gràcies al llavors conseller de Governació J.A. Duran i Lleida) es van posar d'acord en la necessitat de pactar un model d'organització territorial per a Catalunya. Era la primera ocasió que es demanava a una comissió tècnica i amb presència de tots els partits un dictamen sobre la manera d'organitzar l'administració territorial. Certament, una comissió d'aquesta mena hauria d'haver existit molts anys abans, per exemple, el 1980 -quan el debat era més viu i tot estava per fer- o el 1987, quan es discutien les actuals LOT. Una de les raons de la creació de la comissió és la constatació del fracàs o atzucac al qual ha arribat l'actual model d'organització territorial: les lleis de 1987 preveien la immediata supressió de les províncies (i per tant de les diputacions) per la via de la conversió de Catalunya en província única i, de forma paral·lela, la regionalització de l'administració (la creació de regions amb un nombre no inferior a 5). Cap iniciativa parlamentària s'ha dut en aquest sentit: el Govern no ha cregut en les seves pròpies previsions legals. Després de 13 anys de funcionament dels consells comarcals i de manca de resolució sobre quina havia de ser l'estructura territorial bàsica del país, la totalitat dels grups parlamentaris compartien un sentiment d'insatisfacció, i per això proposaven la revisió del model d'organització territorial (o és que allò que produeix satisfacció és objecte de revisió?). La comissió presidida per Miquel Roca i Junyent va treballar durant 8 mesos, i el gener de 2001 va fer presentar la seva proposta al conseller i aquest la traslladà al Parlament, que va decidir fer-la pública de forma íntegra i immediata. Aquesta gran difusió (discutible, però possiblement inevitable) ha tingut aspectes positius: ha posat damunt la taula molts afers pendents, activant el debat i traslladant la idea que les estructures territorials no són immutables; però també ha comportat conseqüències negatives: ha facilitat les presentacions simplistes i ha permès que la demagògia centrada en aspectes menors amagui l'abast dels canvis proposats. Val a dir que la premsa de Lleida no ha ajudat gaire. Un diari que no té nom de riu va fer un gran titular: "El informe Roca tilda de enclave a Alcarràs i lo agrega a Soses". En realitat només es proposava l'agregació d'un minúscul enclavament o part del terme municipal sense continuïtat amb la resta del terme d'Alcarràs. L'oposició a l'informe es va presentar d'antuvi com una defensa dels petits municipis, i fou encapçalada per l'Associació Catalana de Municipis. Aviat es va veure que aquesta reacció espontània (?) era molt ben rebuda pels sectors del Govern contraris a tot canvi en l'organització territorial. L'actual consellera de Governació, intèrpret fidel de la Presidència, va deixar clar que cap de les propostes de l'Informe era compartida pel Govern. Les províncies romandran com estan i amb elles les diputacions mantindran indefinidament el seu "règim provisional"; el mapa comarcal és inamovible i els consells comarcals funcionen a la perfecció; els petits municipis són un model de gestió eficient i el mapa dels 946 municipis un prodigi de racionalitat. Tot està bé com està. L'autocrítica és per als febles. Diem que els catalans som un poble pactista, però això del consens entre nosaltres és considerat alta traïció. Al capdavall, els qui vam tenir l'honor de forma part d'aquella comissió ens preguntem: perquè ens van encarregar revisar el model d'organització territorial? El debat sobre l'organització territorial catalana té vigència des de la Renaixença i fins els nostres dies: és un debat propi d'un país que es vol construir i autogovernar, i també una temàtica en què no s'ha assolit un mínim d'acord polític i científic. Per això, encara que en aquesta legislatura no es prengui cap iniciativa parlamentària sobre el tema, l'afer tornarà a ser plantejat en la següent. Tanmateix, alguna cosa ja ha canviat en la línia del que defensava l'Informe, encara que sigui per altres motius: les Terres de l'Ebre han assolit un reconeixement institucional i l'Alt Pirineu té també una major acceptació com a àmbit territorial de planejament. Donat que aquest debat no es clou mai, encara val la pena fer un resum d'allò que proposa l'anomenat Informe Roca, amb especial atenció a la província de Lleida. El que es proposa és la creació de dues noves províncies (que els catalans anomenaríem vegueries com els bascos parlen de territoris històrics): les Terres de l'Ebre (156.000 hab.) i la Catalunya Central (423.000 hab.). No es tracta per tant, de cap manera, de crear una nova administració entre els consells comarcals i les diputacions, tal i com s'ha afirmat malintencionadament. La delimitació geogràfica de les vegueries en principi seria la que determina el Pla Territorial General de Catalunya, òbviament impulsat pel mateix Govern que l'actual. Les Terres de l'Ebre tenen en favor del seu reconeixement institucional un ampli consens social. La Catalunya Central és el territori articulat per Vic, Igualada i Manresa, amb seu institucional a la darrera ciutat en funció de la seva posició central; aquest àmbit té un considerable pes demogràfic i territorial i resulta imprescindible per tal de destriar la gestió d'allò que és continu metropolità (amb una administració i problemàtica específica) respecte del rerapaís interior. Té sentit que Calaf o Bagà estiguin en la mateixa província que Cornellà o Sant Cugat? La creació d'una vegueria a la Catalunya Central afectaria la província de Lleida amb la segregació del Solsonès i -probablement- la rodalia de Bellver de Cerdanya. Quant a les comarques, l'Informe ratifica la seva continuïtat i el caràcter d'ens local destinat a la col·laboració intermunicipal. Les comarques són una realitat cultural de Catalunya. Una realitat útil, perquè dissortadament en la vida municipal escassegen les iniciatives de col·laboració i mancomunació d'ajuntaments. L'Informe reclama també una planificació urbanística supramunicipal: està clar que les comarques actuals no són cap obstacle -ans al contrari- per què hi hagi un planejament comú de les zones urbanes. Si el fet urbà de la ciutat de Lleida abasta una àrea inferior a la comarca no oblidem que la Llei actual empara la definició de subcomarques: aquest no és el problema. El que sí és problemàtic és que restin sense veu pròpia i instruments àgils de col·laboració extenses zones de Catalunya, força allunyades dels actuals centres administratius i que tenen també la seva personalitat diferenciada. El 1988 es va acceptar la justa reivindicació de Mollerussa, Banyoles i Alta Ribagorça, però no va haver una explicació pública de perquè no s'atenien les peticions procedents de les rodalies de Martorell, Ponts, Blanes-Calella, Moià, Lluçanès, St. Celoni o Calaf. L'Informe proposa la creació de sis noves comarques i obre la porta al reconeixement d'altres dos. Si de col·laboració municipal es tracta, no és cap inconvenient que les comarques siguin petites, donat el grau de fragmentació del nostre mapa municipal. Pel que fa a la vegueria de Ponent, es proposa reconèixer la comarca del Segre Mitjà (Artesa de Segre, Ponts i Oliana); una comarca que no és cap invent: està present en la gran majoria de tractats sobre les comarques catalanes, Pau Vila inclòs. Actualment cada una de les tres rodalies que formarien la comarca tenen els seus propis serveis (d'ensenyament, sanitaris...); senyalar Ponts com a capital només vol dir que, en raó a la seva centralitat, sembla el lloc idoni per a situar la seu del consell comarcal. L'Informe també planteja la possibilitat de modificar l'adscripció comarcal de diversos municipis atenent criteris geogràfics diversos. Així, per exemple, Torà es podria incorporar a la nova comarca de l'Alta Segarra (Calaf), Maials a les Garrigues i Bellpuig al Pla d'Urgell. Està clar que són els ajuntaments interpel·lats els que hauran d'expressar la seva opinió. En el funcionament dels consells comarcals s'han de canviar moltes coses, però la més important és el sistema d'elecció. Els consells comarcals no han de ser espais de joc partidista: ha de prevaldre la defensa dels interessos locals. Particularment convé que tots els ajuntaments estiguin representats pels seus alcaldes. Certament aquest principi hauria de ser matisat segons els casos per evitar situacions de degradació democràtica, com la que actualment es dóna en comarques amb molts petits municipis on només hi ha una candidatura, circumstància que fa que es conegui el color polític del futur Consell abans de celebrar les eleccions municipals. Igualment cal evitar situacions injustes com ara que el resultat electoral dels quatre municipis més petits del Segrià (que sumen menys de 1.200 hab.) tingui més pes en la composició del Consell -en allò que pertoca als 2/3 de representació en funció del nombre de regidors- que el resultat corresponent a la ciutat de Lleida. Finalment, a nivell municipal es fa una aposta per enfortir el món local. No volem municipis sense recursos, sense personal ni capacitat de gestió, sense planificació urbanística ni comptes clars, sense debat d'idees, sense capacitat de negociació i, en definitiva, sense el mínim d'energia i autonomia real exigible a un ens públic. El Parlament tampoc els vol, i per això la Llei municipal autoritza una reforma municipal, per això el Reglament de demarcació territorial i població diu que és motiu suficient per a fusionar un Ajuntament el fet de no comptar amb 250 hab. i per això el 1998 es va aprovar una modificació de la Llei municipal per tal que no es pugui segregar cap nou municipi amb menys de 2.000 habitants, xifra considerada mínima per a tenir prou capacitat financera, segons informes de la pròpia Direcció General d'Administració Local. Què és ser municipalista? voler més municipis o voler municipis mínimament forts? En tot cas, els que han atacat el nostre informe han d'ampliar els seus objectius: aconseguir la revocació de les lleis esmentades i -per què no?- acceptar i impulsar de bon grat la segregació d'Arties i Garòs, de Gerb, Gimenells, Sucs i, si s'escau, del barri de Seana o de Montsonís. Si tan fantàstics són els petits municipis: per què impedir que n'hi hagi més? Podem tornar als 732 municipis lleidatans de 1842. És clar que l'assoliment de 251 no habitants no converteix automàticament un municipi en autosuficient, i per això l'Informe proposa la definició d'àmbits funcionals d'intensa col·laboració intermunicipal que no donarien lloc a nous ens locals (no emboliquem la troca) per tal d'assolir un mínim de 1.000 habitants, o bé de 500 en zones de muntanya. Aquests agrupaments municipals també podrien ser un bon àmbit per a la planificació urbanística i de serveis. Alguns podrien adoptar un nom propi, i l'Informe n'assenyala alguns, com ara la Ribera de Sió. Jesús Burgueño
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
